Aquest període de pràctiques ha estat una etapa decisiva en la meva formació com a professional de la psicopedagogia. Ha representat molt més que una immersió en un context educatiu específic, perquè ha estat un espai d’aprenentatge vivencial, on teoria i pràctica s’han entrellaçat de manera significativa. L’experiència al SIEI m’ha permès visualitzar amb claredat els reptes i les oportunitats reals de la inclusió educativa, alhora que he pogut posar en joc competències essencials per a la pràctica psicopedagògica.

La proposta d’intervenció dissenyada i parcialment implementada ha estat una oportunitat per connectar els coneixements adquirits en assignatures com estratègies i recursos per a la pràctica professional o intervenció psicopedagògica per a la millora de la pràctica educativa. Així doncs, aquesta experiència m’ha permès portar els aspectes teòrics al terreny més pràctic i confrontant-los amb la complexitat del dia a dia al centre educatiu. Així mateix, la participació en la coordinació, el seguiment i acompanyament a infants amb NESE, el treball amb docent i la reflexió continua de la meva actuació com a professional, m’han permès desenvolupar habilitats com la capacitat d’adaptació, l’escolta activa, la mirada crítica i la comunicació professional.

D’entre les competències treballades, destacaria especialment la capacitat per diagnosticar necessitats en contextos reals, la col·laboració en xarxa, l’aplicació de coneixements en entorn poc previsibles i la reflexió ètica sobre les pràctiques educatives. Tot aquest conjunt, m’ha ajudat no només a créixer professionalment, sinó també a reafirmar la meva vocació i compromís amb una educació més justa i inclusiva.

Tanmateix, aquesta experiència també m’ha donat l’oportunitat d’observar amb una mirada més crítica la distància que encara existeix entre el marc normatiu de l’escola inclusiva i la seva aplicació real als centres educatius. Tot i que la legislació vigent i els plans d’educació inclusiva promouen l’atenció a la diversitat i l’adaptació als ritmes i necessitats de tot l’alumnat, la seva implementació es veu sovint condicionada per la manca de compromís institucional, la rigidesa de les estructures escolar i la implicació desigual dels agents educatius. L’educació inclusiva no pot dependre únicament de la bona voluntat d’alguns dels professionals implicats, sinó que cal una aposta real i col·lectiva per transformar la cultura de centre, els rols professionals i les pràctiques de l’aula. Aquesta tensió entre intenció i realitat m’ha fet reflexionar sobre el paper de la psicopedagogia com a agent de canvi i com a facilitador de processos inclusius, sostenibles i compartits.

Aquest diari, iniciat com un registre del procés, s’ha anat convertint en un espai de pensament pedagògic, de presa de consciència i d’integració dels sabers que he anat construint. Tancar aquesta etapa implica mirar enrere amb satisfacció, però també amb responsabilitat, sabent que el que he viscut marca l’inici d’un compromís professional que continua.