Bona tarda a tothom,
M’animo a compartir la meva experiència en un dels àmbits que participo a l’escola. Un dels espais educatius on actualment dono suport com a psicopedagoga en pràctiques és a les sessions de psicomotricitat. Cada dimarts, la meva tutora de pràctiques condueix dues sessions diferenciades: la primera amb l’alumnat amb NESE que assisteix al SIEI de cicle mitjà i superior, i la segona, amb un grup d’I5, que inclou dos infants amb NESE vinculats al SIEI d’infantil. En aquest darrer cas, la sessió es realitza amb tot el grup de l’aula ordinària. Pel que fa a la psicomotricitat, Rabadán (2010) destaca que l’expressivitat psicomotriu de l’infant implica la globalitat de la seva persona: emoció, motricitat, comunicació i pensament. Això converteix aquestes sessions en un espai especialment valuós per a observar no només les habilitats motrius dels infants, sinó també les seves dinàmiques relacionals, les seves estratègies d’interacció i els seus processos emocionals. Ha estat especialment enriquidor poder presenciar l’evolució progressiva d’alguns infants, especialment d’aquells amb NESE d’educació infantil al llarg de les darreres sessions.
En aquest moment del procés d’aprenentatge dins del marc de les pràctiques curriculars, se’m planteja la següent qüestió: Quines habilitats personals descobreixo en el procés de pràctiques? Aquest context m’ha permès prendre consciència d’una de les meves habilitats personals en procés de consolidació: la capacitat d’observació. Rabadán (2010) assenyala que l’educador ha de disposar de recursos per facilitar situacions d’aprenentatge ajustades a les possibilitats i necessitats d’interacció de cada infant. En aquest sentit, el que la meva tutora comparteixi amb mi els objectius pedagògics de cada sessió i les raons que justifiquen el disseny del circuit de psicomotricitat, m’ha permès connectar la teoria amb la pràctica i reflexionar d’una manera més crítica sobre el valor d’aquest espai. Així doncs, en cada sessió, no només observo les habilitats motrius, sinó també la resolució de conflictes, l’establiment de vincles i les actituds que es generen dins del grup.
Aquest aprenentatge connecta directament amb la proposta d’intervenció que estic desenvolupant durant el meu període de pràctiques, centrada en la millora de la coordinació, la comunicació i el treball col·laboratiu entre els agents educatius implicats en l’atenció a l’alumnat amb NESE. Badia (2021) assenyala que la intervenció psicopedagògica ha de tenir com a finalitat potenciar l’acció educativa del centre en conjunt i optimitzar els mecanismes i recursos propis per afavorir l’aprenentatge de tot l’alumnat. D’aquesta manera, les interaccions que es donen abans i després de les sessions de psicomotricitat amb les tutores de grup representen un exemple pràctic d’aquesta col·laboració educativa. A l’hora d’anar a buscar l’alumnat a l’aula o de tornar-lo al final de la sessió, es generen espais de comunicació informals però significatius. Aquests breus intercanvis faciliten compartir observacions, plantejar dubtes o comentar conductes rellevants detectades durant la sessió, especialment amb relació a l’alumnat amb NESE.
Aquest fet també em permet reflexionar sobre la pregunta: Quina intervenció s’ajusta millor per donar resposta a les necessitats detectades? Tal com apuntaven Badia, Mauri i Monereo (2004), és essencial disposar d’una activitat deliberada per proporcionar l’ajuda necessària específicament per a cada infant. En aquest cas, la manca de coordinació i comunicació entre les referents de SIEI i les tutores de l’aula ordinària es va identificar com una de les principals necessitats detectades inicialment. Per això, establir canals estables de diàleg, encara que siguin breus i informals, contribueix a ajustar millor les respostes educatives i a generar estratègies compartides de suport.
En definitiva, aquest espai m’ha permès entendre, des d’una mirada pràctica i reflexiva, com la figura de la psicopedagogia pot contribuir a teixir vincles professionals i generar espais de reflexió compartida, entre altres.
Moltes gràcies!
Bibliografia
Badia, A. [Antoni]. (2021). Principis i fonaments de la intervenció psicopedagògica. Universitat Oberta de Catalunya. Editorial UOC.
Badia, A. [Antoni ]; Mauri, T. [Teresa]; Monereo, C. [Carles]. (Coords). (2004). La pràctica psicopedagògica en educació formal. Universitat Oberta de Catalunya. Editorial UOC.
Rabadán, M. [Marta]. (2010). La psicomotricitat. Un recurs educatiu per la inclusió dels alumnes amb necessitats educatives associades a trastorns generalitzats del desenvolupament i trastorns de l’espectre autista. Àmbits de psicopedagogia, núm. 30. P22-27.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Debatcontribution 0el Entrada 9. Més reflexions
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.